Els disbarats lingüístics dels polítics i dels mitjans

Sembla que ara els futbolistes no fan gols, no marquen gols, sinó que s’inventen gols. Se sent dir a les notícies, per exemple: “… i Lewandowski es va inventar aquest gol.”

Si s’ha inventat el gol, vol dir que en realitat no s’ha produït, no és gol! L’àrbitre l’hauria d’haver anul.lat, doncs.

I si és un invent de debò, hauria de córrer a registrar-lo a l’Oficina de Patents.

Una expressió ocurrent que un dia li va passar pel cap a un periodista, esdevé llenguatge esportiu habitual, però sense sentit.

Diran: “És futbol!”. ⚽️⚽️⚽️⚽️

Se sent molt: “Ha tingut èxit pel bocaorella”, “la notícia s’ha escampat pel bocaorella”.

En Ricard Ustrell ho va dir a TV3 i en Sergi Pàmies el va corregir: “Com que el bocaorella? Es diu el boca a boca“.

Una notícia no s’escampa perquè vagi d’una boca a una orella (seria oïda?). Són les boques en cadena les que l’escampen. És una obvietat que l’oïda, no l’orella, sent el que diu una boca!

Quan una boca, i una altra, i una altra…escampen, per exemple, que una pel.lícula és molt bona, no li cal més publicitat.

Cal dir que la notícia ha anat de boca en boca.

Algun periodista espavilat encara dirà que s’ha conegut pel boca-orella-oïda-cervell-boca..

En saben tant, d’inventar…

Avui Laura Vilagrà ha presentat els pressupostos del Govern com “els més expansius de la història de Catalunya”, i això no pot ser. Els gasos s’expandeixen, els pressupostos no.

Els 43.600 milions no s’expandiran, al llarg de l’any seguiran essent 43.600 milions (que s’aniran gastant, és clar).

Havia d’haver dit que són els pressupostos més elevats de la història de Catalunya.

Els polítics volen ser tan originals que donen, a les paraules que empren, significats que no tenen. Són força ignorants…són polítics.

I encara sort que no ha dit pressupostos i pressupostes.

Aquesta expressió se sent cada cop més, als mitjans. A mi em fa mal a les oïdes, perquè és un calc del castellà “en breve”. És al diccionari, però no sona gaire nostra.

En lloc de dir: tindrem notícies en breu, hauríem de dir: tindrem notícies aviat, o molt aviat, que sona molt millor.

Avui, veient Empordà TV, he sentit anomenar dos senyors d’un ajuntament que té alcaldessa, tinents d’alcaldessa.

Ho he trobat estrany. Aquest càrrec no és tinent de l’alcalde o de l’alcaldessa, sinó en funció del càrrec d’alcalde, sigui del gènere que sigui.

Em sembla millor tinent/tinenta d’alcalde sempre. Si no, com els anomenaran quan l’alcalde sigui de gènere fluid o no binari?

Ja fa temps que no sento als mitjans l’expressió “cada dia”.

Se sent: “L’obra es representa tots els dies de la setmana,” o “tots els dies del mes d’agost”.

O bé: “Tots els dies hi ha amanida”

L’adjectiu CADA ja significa això, i és una sola paraula. És la paraula adient en aquests casos, pensada per a aquest ús.

Si no la utilitzem es perdrà, com està passant amb el “sentir”(audició) per culpa del mal emprat “escoltar”.

Per tant, cal dir: cada dia de la setmana, cada dia del mes d’agost, cada dia hi ha amanida.

Els polítics diuen: “Prendrem mesures per donar resposta a la manca d’habitatges socials”, per donar resposta a les necessitats de la gent gran del municipi, per donar resposta a l’encariment del preu de l’energia…”

El que volen dir és que cal solucionar aquestes problemàtiques.

Donar resposta no vol dir solucionar, vol dir contestar, respondre.

Es responen les preguntes, o les peticions. Si diuen: “Donarem resposta a la demanda de més metges per part dels ciutadans”, podrien donar-la favorable o desfavorable en realitat, tot i que entenen que serà favorable. Fora més correcte dir: “Augmentarem o incrementarem el nombre de metges, tal com demanen els ciutadans”.

Darrerament no s’inauguren ni fires, ni congressos, ni festivals, ni festes majors.

Tampoc no comencen partits, ni trobades, ni reunions.

Ara tot això arrenca, com si a tots aquests esdeveniments els haguessin instal.lat un motor i els engeguessin.

Quin llenguatge més gregari, el dels presentadors dels telenotícies, que van cronificant els disbarats.

Aquesta expressió inventada pels mitjans no cal, ja tenim el verb arriscar.

Ho he sentir dir també a comentaristes de tennis: “ Federer haurà de prendre riscos si vol guanyar el set”, en comptes d’ “haurà d’arriscar-se.

Alguns exemples:

Hauria de dir:

– Saber arriscar-se.

– El Barça valora arriscar-se…

– Coratge per arriscar-se.

El llenguatge ha de ser simple, no el compliquem.

Aquesta expressió está substituint la clàssica “posar en perill”, sense cap necessitat.

Bon ús: El tancament de la fàbrica posa en perill la subsistència de 400 famílies. Molts treballadors corren el risc de no trobar una altra feina per ser majors de 50 anys.

Si parles de risc, has de dir de què: risc de caiguda, risc de congelació, risc d’infart, risc de suspendre.

També la paraula perill pot anar complementada: perill de mort. Però si no es vol especificar de què, no cal: corre perill, posa en perill, hi ha perill. Les expressions “ corre risc, posa en risc, hi ha risc” sí que han d’aclarir de què.

Segons el meu parer, els dos primers titulars haurien de dir “perill” en lloc de “risc”.