Aquesta expressió inventada pels mitjans no cal, ja tenim el verb arriscar.
Ho he sentir dir també a comentaristes de tennis: “ Federer haurà de prendre riscos si vol guanyar el set”, en comptes d’ “haurà d’arriscar-se.
Alguns exemples:
Hauria de dir:
– Saber arriscar-se.
– El Barça valora arriscar-se…
– Coratge per arriscar-se.
El llenguatge ha de ser simple, no el compliquem.
Aquesta expressió está substituint la clàssica “posar en perill”, sense cap necessitat.
Bon ús: El tancament de la fàbrica posa en perill la subsistència de 400 famílies. Molts treballadors corren el risc de no trobar una altra feina per ser majors de 50 anys.
Si parles de risc, has de dir de què: risc de caiguda, risc de congelació, risc d’infart, risc de suspendre.
També la paraula perill pot anar complementada: perill de mort. Però si no es vol especificar de què, no cal: corre perill, posa en perill, hi ha perill. Les expressions “ corre risc, posa en risc, hi ha risc” sí que han d’aclarir de què.
Segons el meu parer, els dos primers titulars haurien de dir “perill” en lloc de “risc”.
Darrerament sento, als informatius, referir-se a persones que han patit agressions o abusos sexuals com a “supervivents”.
És cert que hi ha casos de persones agredides sexualment i després assassinades. Però ho he sentit, per exemple, aplicat a tots els alumnes que van patir abusos a l’escola fa més de vint anys
Considero que no és el terme adequat.
Supervivent és algú que en un accident, atemptat, batalla, terratrèmol… on hi ha hagut morts, ha conservat la vida.
No es tracta de menystenir les víctimes d’aquestes agressions, però parlem del que són: víctimes, no supervivents.
P. S. Avui, 19 de novembre, he sentit a les notícies que s’ha celebrat el Dia del supervivent a la mort per suïcidi i, curiosament, quan parlaven de supervivents no es referien a les persones que van sobreviure a un intent de suïcidi, sinó a familiars o amics de gent que es va suïcidar.
Per a mi, aquestes persones tampoc no són supervivents, sinó gent que ha patit aquesta desgràcia de prop, però la seva vida no va estar en perill.
Ja ho vaig escriure al gener del 21, però no hi ha manera. Els partits continuen dient: “Farem la independència” i les organitzacions els demanen: “Facin la independència”.
La independència no es un referèndum, que sí que es pot fer, ni una manifestació, que també. És una situació a la qual s’arriba després de fer moltes coses, però no es fa, s’aconsegueix.
Als partits se’ls ha de demanar: “Declarin la independència”.
I ells han de dir: “Declararem la independència” o bé: “Ens independitzarem”.
Diuen que per fer una gestió presencial a l’administració has de “demanar cita prèvia”. Volen dir que no t’hi pots presentar si no has demanat hora abans.
És una redundància, perquè l’hora es demana sempre abans d’anar-hi: sempre es fa prèviament.
Tal com ho diuen: “si vol anar al metge, demani cita prèvia”, sembla que diguin que abans de la visita amb el metge, has de tenir-ne una altra!
Haurien de dir: “si vol anar al metge, demani hora”.
I abans d’això, no cal una cita prèvia. .
Ja començo a sentir massa: “això ens interpel.la”, “no ens interpel.la”, “això ha d’interpel.lar sobretot els periodistes…”
Les coses no interpel.len, les persones sí: Els diputats van interpel.lar la ministra de defensa en relació amb l’espionatge del CNI
Interpel.lar és adreçar la paraula a algú per demanar-li quelcom, especialment explicacions.
En canvi ara se sent:
“La pobresa ens ha d’interpel.lar”
“Aquesta exposició no interpel.la el jovent”.
Se li estan donant uns significats que, de moment, no té: qüestionar, commoure, emocionar, provocar, fer-nos moure o actuar …
És el que passa amb les paraules de moda, s’han de dir tant sí com no, encara que no se sàpiga ben bé el significat i així, a poc a poc, cada cop se’n fa un ús més abusiu d’aquest significat.
He sentit aquesta expressió a les notícies, per referir-se a accidents de trànsit en què hi ha víctimes per culpa d’un conductor begut o que circulava amb excés de velocitat…
Per molt criticables que siguin aquests comportaments, no es pot parlar de violència (ús de la força sobre algú per aconseguir quelcom). Aquests conductors no han sortit amb la intenció d’agredir ningú, tot i que la seva irresponsabilitat hagi provocat la mort d’alguna persona.
Cada vegada es parla més de violència referida a coses que no ho són ( ja ho vam veure durant el judici del Procés).
Aquesta tendència a dir que tot és violència em recorda al “Tot és ETA”, del PP.
I ara, VIOLÈNCIA OBSTÈTRICA
Es confirma la generalització del terme “violència” per definir qualsevol conducta que no agrada a algú.
Es pot parlar de mala praxi, però la definició de violència és claríssima.
És com els papes que per evitar que el seu nen petit es posi a la boca alguna cosa del terra li diuen: “No, és caca”. Però és un caramel brut, un xiclet mastegat, una galeta trepitjada, un gelat mig desfet…
No tot és caca, no tot és ETA, no tot és violència.
Aquest terme, utilitzat molt pels polítics i pels mitjans, es refereix a la problemàtica de les persones que no tenen una llar. Pretén ser una còpia de l’anglès homeless, però en anglès és habitual posar el sufix -less per indicar la carència: fear (por), fearless (sense por); end (final), endless (sense final); hope (esperança), hopeless, (sense esperança).
Però el català no funciona així. No podem parlar de la problemàtica del senseporisme, sensefinalisme, senseesperancisme.
Posats a emprar termes ridículs, podríem parlar del sensesalutisme, sensedinerisme, sensebicicletisme, sense cotxisme.
És una còpia irreflexiva de l’anglès que qui la utilitza pensa que el fa més modern!!!!
Quina paciència i quin mal d’oïda.
Suposo que per reforçar la poca credibilitat de les seves promeses, els polítics no saben dir que faran o que s’ha de fer determinada cosa si no afegeixen al final “sí o sí”.
Diuen:
“S’han d’aprovar els pressupostos sí o sí”
“Derogarem la Ley Mordaza sí o sí”
Aquesta expressió no té sentit.
Sí que en té dir “sí o no,” “això o allò”.
Després de la conjunció disjuntiva “o” s’ha de donar una opció alternativa, no la mateixa. Si no, no cal.
Haurien de dir: “Segur que aprovarem els pressupostos”, “Els aprovarem, sens dubte”.
O bé fer servir les expressions que ja existeixen per a aquesta finalitat:
– Els aprovarem tant sí com no.
– Els aprovarem de totes totes.
S’ha posat de moda que en les rodes de premsa de polítics amb periodistes, els polítics després de cada pregunta diguin: “gràcies per la seva pregunta”. Després, generalment no contesten res del que els han preguntat.
Això sí, es deuen pensar que queden molt bé i molt educats, però pesats…
Els disbarats lingüístics dels polítics i dels mitjans 